Parella

El fenomen pel qual dos individus humans esdevenen parella, és un dels més interessants dels que succeeixen a les persones al llarg de la vida. Parteix del fet que, en les relacions interpersonals (homes, dones, normalment joves grans o adults joves, o no i en qualsevol edat), per les raons que siguin, una persona es troba empesa envers una altra (i viceversa), amb una força i una perseverança corresponents a allò que en diem "enamorar-se".

Per a mirar de comprendre-ho, assagem de fer-nos algunes preguntes al respecte, per altra banda òbvies: Com es produeix la tria de la parella (una concreta)? Perquè?, però principalment: Per a què? I les respostes no són tan òbvies ... [hom pot assajar-ho mitjançant el procés d'(auto)interrogació, reflexió, elaboració, coneixement, és a dir, les respostes que cadascú pot trobar (tot això en el propi "món intern" i amb el "material" d'un mateix)].

Aquell fenomen, a través de l'enamorament, tendeix, en termes generals, cap al matrimoni (en un sentit conceptual, i en les seves possibles expressions formals); i casar-se (en el mateix sentit) significaria alguna cosa així com "un compromís mutu en un projecte de vida en comú". Talment sembla, però, que els implicats no sempre saben "conscientment" què està passant, o què espera obtenir cadascú "veritablement" d'això, i, principalment, de l'altre.

Després, en el devenir quotidià i tan llarga com sigui la convivència, les vicissituds vitals individuals i duals posen a prova la relació, amb els pensaments i els sentiments de cadascú, afectant no ja a "tu" i a "jo", ni tampoc a "nosaltres", sinó a un específic, diferents als anteriors, "tu-jo" (alguns idiomes sembla que tenen, a més de les formes gramaticals singular i plural, la forma anomenada dual).

Conèixer i entendre, doncs, sembla que pot i sol ésser útil, en qualsevol moment i circumstàncies de la vida de parella. En primer lloc, per a adonar-se de les necessitats (psíquiques inconscients) que un demana (inconscientment) que li satisfaci l'altre, i les necessitats (ídem) que l'altre demana (ídem) que li satisfaci un; en segon lloc, coneixent i entenent tot això, per a aprendre a construir, i si cal restaurar, la parella, a dialogar i a decidir en parella, etc.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Psicoteràpia

Parlem de malestars, o trastorns, personals o psicològics, i és lògic i natural que en general i cadascú cerquem com superar-ho o solucionar-ho, con sentir-nos millor, com estar millor, personalment, en la vida individual, de parella i familiar, laboral o social, etc. Aleshores podem comptar amb diferents tipus i graus d’atenció a la salut personal, en aquesta dimensió psicològica.

Certament, hi ha diverses orientacions teòriques en relació amb aquest camp, des del que se’n pot dir una “teoria organicista” fins a una “teoria psicologista” del psiquisme humà, amb els seus camps de coneixement, les seves aplicacions terapèutiques, etc.

Des de l’orientació psicoanalítica, hi ha, ni que sigui com a constructe conceptual, però ben entenedor per a tothom per poc que atenguem a nosaltres mateixos, “un món intern” i “una vida psíquica" personals, en part conscient però també en bona part inconscient; i això pot ésser més o menys harmònic, o més o menys conflictiu. La vida, concretament i pròpiament personal, està més “feta” de pensaments, emocions, fantasies, etc. (de dubtes, ansietats, auto-enganys, etc.), que no pas feta, tot i que en sigui per descomptat el suport, de la biofísica-bioquímica sigui de l’estómac, els ronyons ... o el cervell.

Allò (pensaments, sentiments) és, de fet, el "material" immediat i constant de l'experiència humana, com a existència i com a identitat personals, i com a tal sempre i en tot lloc hi és i està a l'abast. Després de tot, és d’aquest material ben propi del primer, i a voltes l'únic, que tothom disposa quan, per un mateix i per a un mateix, cadascú s'observa, es qüestiona, es reconeix, es modifica (a si mateix i en la mesura del possible), tant si és per a conèixer-se millor, com si és per a elaborar "què" o "perquè" passa quelcom (a un mateix), sobretot quan sobrevé alguna maltempsada: disgustos, fracassos, pèrdues, desorientacions, malestars, ... Al cap i a la fi, No sembla que tenir en compte aquest món intern i aquesta vida psíquica sigui gens superflu!

Malgrat tot, sovint no és fàcil, per a l'individu, abordar els propis conflictes o dificultats personals i vitals, o anar més enllà d'un cert punt en observar-se, entendre's, canviar-se. La psicoteràpia, la psicoteràpia psicodinàmica, en sentit més o menys ampli, amb aplicacions i modalitats diverses, ofereix una ajuda per a cercar les causes i els mecanismes del trastorn i la seva elaboració i resolució, envers una manera personal de viure més satisfactòria (per a un i per als altres), més sana.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Obsessió

El comportament general de les persones pot incloure el que a vegades hom en diu "rareses", petites o grans. En aquest sentit, solem referir-nos, per exemple, i més freqüentment, a accions que, de forma invariable o regular, fa una persona, potser en determinades circumstàncies, potser de determinada manera, i que arriben a resultar poc o molt curioses.

Hi ha nombroses variants possibles, i tant es pot tractar d'actes pròpiament dits, com d'accions mitjançant la paraula, o també del pensament, però, si hom s'hi fixa bé, sobretot aquell qui ho fa, el que succeeix és que la persona "necessita" fer-ho, hi té com una imperiositat. Que una persona se senti obligada, per si mateixa, d'aquesta manera se'n pot dir tenir una obsessió, i quan es refereix més específicament a una actuació se'n diu compulsió; col·loquialment ja es diu que aquest o aquell té aquesta o aquella "obsessió".

Segons la qüestió i el grau, hom pot considerar això un fet relativament corrent, i pot constituir una propensió de conjunt en el caràcter d'una persona. Una mostra en pot ésser, per exemple, el cas, banal però que arriba a ésser molest, d'aquella melodia que durant una estona hom no es pot treure del cap, o el cas, públic i que arriba a resultar xocant, d'aquell gest reiterat que fa un esportista abans d'entrar en joc, etc.

Alguns comportaments, però, poden assolir un grau d'intensitat que ja la mateixa persona, o els altres, arriben a considerar més aviat exagerat o estrany. Pot ésser el cas, per exemple, d'una "obsessió per l'ordre" o una "obsessió per la neteja", o, posem per cas, la necessitat d'assegurar-se diverses vegades si l'aixeta del gas és tancada, o haver de fer una cosa forçosament d'una manera i no de cap altra, o dir sempre indefugiblement unes determinades paraules davant d'una situació, etc.

Les persones que tenen obsessions-compulsions, depenent del tipus i grau d'aquestes, en moltes ocasions les poden realitzar amb prou naturalitat. Tanmateix, cal tenir en compte que la finalitat directament implicada en l'acció en qüestió, és la de conjurar quelcom que amenaça d'emergir, la d'evitar un malestar (una crisi d'ansietat) que sobrevindria si no es fes allò, o d'aquella manera.

Altres exemples d' "obsessió" poden ésser: una idea que enutjosament revé al pensament, tant si sembla neutra com alarmant (per exemple, matar un fill, o dir una inconveniència), o abillar-se cada dia seguint llargs i complexos rituals, o tenir escrúpols de consciència rigurosos i inconmovibles, o témer que, per exemple, si hom trepitja les ratlles d'un pas zebra passarà una desgràcia, etc. Una altra manifestació és el capficament constant, o els continus dubtes, a propòsit de moltes coses, i que impedeixen prendre decisions.

Poc o molt, més aviat molt, segons els casos, les persones afectades pateixen per aquest trastorn, i pateixen perquè troben que han de fer a tota costa allò i, alhora, perquè no entenen per què ho han de fer.

Per descomptat que, especialment en els casos més marcats, és ben necessari el suport psicològic professional, que pot incloure la prescripció mèdica de fàrmacs alleujadors, i que pot ajudar la persona a desembullar la gènesi del trastorn.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Formació

Seria una perspectiva limitadora referir-se a la formació en tant que, només, els estudis o ensenyaments reglats, que menen a l'obtenció d'un títol o diploma oficial, i que atenen a camps de coneixement específics, orientats normalment a l'àmbit laboral, com a professions o oficis.

La formació, en tant que afer personal, és quelcom més ampli i profund, i també més variat i més atractiu (que "només" un "pla d'estudis"). Formar-se deu ésser, de forma natural, un dels objectius indestriables de la mateixa vida humana, i aprendre, en el sentit més divers, segurament és, i ha estat des que el món és món, un dels interessos més ferms dels éssers humans. Probablement, ningú no suportaria la idea de "no saber res", de "no aprendre res"; i, encara més, segurament no hi ha ningú que "no sàpiga res", que "no hagi après res".

Es tracta, doncs, d'un àmbit personal virtualment obert, en el temps (a totes les edats), en l'espai (a quasi tots els llocs), en la forma (mitjançant múltiples modalitats) i en el contingut (tothom té quelcom per a aprendre). De tota manera, per descomptat que la formació té, i ha de tenir, especialment per als joves, aquella orientació específica de preparació teòrica i pràctica per al treball.

Aquí, com en tot, el sentit de la realitat és ben convenient; hom ha d'avaluar les seves capacitats, tant com la seva inclinació, en relació a un objectiu formatiu; ja se sap que fent una cosa que agrada, és més fàcil sortir-se'n. Comptat i debatut, hom pot dir que és millor ésser "un bon fuster que un mal enginyer (o a l'inrevés)", per a, en la mesura del possible, reeixir en la professió o ofici. I tot plegat no sols en una perspectiva, també limitadora, individual, sinó en una perspectiva que tingui en compte les implicacions socials.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Amistats

Parlem d' "amistat" i d' "amic", referint-nos, indistintament, a una àmplia gamma de relacions, amb una intensitat, continuïtat, intimitat, etc. molt heterogènies, per no dir indefinides; i ho fem amb alguna consciència de premeditada, o irreprimible, vaguetat. Segurament, però, això és senyal de que tothom vol (!) tenir amics, de fet, molts amics (!).

En termes pràctics, és comprensible que a partir d'un determinat grau de proximitat i constància en la relació amb algú, hom pugui qualificar-ho d'amistat, i d'amic, i llavors hom té: algú "una mica" amic, un altre "més" amic, i encara un altre "molt" amic ("amic de veritat" hom sol dir). En tot cas, però, no hauríem d'oblidar que no hi pot haver amistat si no hi ha un fons, si més no, amb un mínim d'estima mútua ... i respecte i honestedat mútues, i ...

I és que el que també passa, és que ens sembla que la relació d'amistat és "fàcil"; i aleshores podem preguntar: Fàcil, comparat amb què? I la resposta és probablement: Fàcil (més fàcil) comparat amb la relació de família! I malgrat que totes les relacions tenen la seva "complexitat", sí que pot succeir que una sigui "més fàcil" que l'altra, de fet, "menys complexa". Això és perquè, mentre amb els membres de la família pròpia la relació és "forçosa" i està fortament i pregonament impregnada de "sobreentesos" (poc "entesos", ja que normalment tenen una arrel inconscient) que condicionen, si no conflictivitzen, aquella relació, amb els amics la relació és "voluntària", més oberta (encara que, com totes les relacions, no se substrau del tot de les mateixes arrels inconscients).

Les relacions amb les amistats no estan exemptes, tampoc, de conflictes potencials, però esdevenen un cercle (més enllà del de la família) en el que hom comparteix vivències, i en el que hom exerceix el suport mutu.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]