Família

Tothom, en néixer, ho fa en el si d'una família. La família pot tenir diferents composicions, però sempre hi ha una família "natural" a la que cadascú, originàriament, pertany; si hom hagués de considerar-la en la seva expressió més elemental, seria la d'un fill i, immediatament, una mare, i, mediatament, un pare.

La família, doncs, és, no ja ni sols, el bressol de l'individu humà en tant que ésser biològic, sinó que és, més enllà d'això, el seu "bressol" en tant que ésser psicològic. En la família, i entre els seus components, es generen unes relacions interpersonals: fill-mare/mare-fill, fill-pare/pare-fill, mare-pare/pare-mare (en aquesta funció), germà-germà(ans)/germà(ans)-germà (si n'hi ha), d'una riquíssima profunditat i complexitat psíquiques; sobre el model i l'evolució d'aquestes relacions es generaran tota la resta de relacions interpersonals a la vida.

Sovint s'ha plantejat si la vida, la vida humana, tenia alguna mena de sentit constitutiu. Hom deixa per a cadascú, Només faltaria!, les seves pròpies concepcions ontològiques, etològiques, etc. (més o menys transcendents, en el sentit que sigui); tanmateix, des del seu ignot origen i fins als nostres dies, a jutjar pels fets, la vida semblaria "ésser des del conflicte" i "ésser per a la resolució (del conflicte)".

No és poca cosa, aleshores, adonar-se que el conflicte, cognitiu, emocional, és inherent a la vida personal (des del naixement i en relació amb les vides personals dels altres, començant per la mare i el pare). És clar que, igualment, la família i les seves relacions, són marc i font per al creixement i maduresa personals, per a uns vincles bio-psico-socials fonamentals i permanents. La família és el primer, i normalment el darrer, suport personal.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]