Amistats

Parlem d' "amistat" i d' "amic", referint-nos, indistintament, a una àmplia gamma de relacions, amb una intensitat, continuïtat, intimitat, etc. molt heterogènies, per no dir indefinides; i ho fem amb alguna consciència de premeditada, o irreprimible, vaguetat. Segurament, però, això és senyal de que tothom vol (!) tenir amics, de fet, molts amics (!).

En termes pràctics, és comprensible que a partir d'un determinat grau de proximitat i constància en la relació amb algú, hom pugui qualificar-ho d'amistat, i d'amic, i llavors hom té: algú "una mica" amic, un altre "més" amic, i encara un altre "molt" amic ("amic de veritat" hom sol dir). En tot cas, però, no hauríem d'oblidar que no hi pot haver amistat si no hi ha un fons, si més no, amb un mínim d'estima mútua ... i respecte i honestedat mútues, i ...

I és que el que també passa, és que ens sembla que la relació d'amistat és "fàcil"; i aleshores podem preguntar: Fàcil, comparat amb què? I la resposta és probablement: Fàcil (més fàcil) comparat amb la relació de família! I malgrat que totes les relacions tenen la seva "complexitat", sí que pot succeir que una sigui "més fàcil" que l'altra, de fet, "menys complexa". Això és perquè, mentre amb els membres de la família pròpia la relació és "forçosa" i està fortament i pregonament impregnada de "sobreentesos" (poc "entesos", ja que normalment tenen una arrel inconscient) que condicionen, si no conflictivitzen, aquella relació, amb els amics la relació és "voluntària", més oberta (encara que, com totes les relacions, no se substrau del tot de les mateixes arrels inconscients).

Les relacions amb les amistats no estan exemptes, tampoc, de conflictes potencials, però esdevenen un cercle (més enllà del de la família) en el que hom comparteix vivències, i en el que hom exerceix el suport mutu.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Jove

Potser no és exagerat suposar que la joventut és l'edat que la majoria de les persones, en un moment o altre de la seva vida i d'una manera més o menys explícita o reflexiva, valoren més: els nens voldrien "ja" ésser joves, i els adults, com més grans més, voldrien "encara" ésser (o tornar a ésser) joves.

La joventut, però, és una etapa essencialment de crisi. La crisi de l'adveniment de la pubertat, en el que és de canvi corporal, la crisi del pas de l'adolescència, en el que té, consusbtancialment, de canvi constant, no sols ja en la dimensió biològica, sinó en la psicològica i la social. I, finalment, la crisi, també, del jove que s'orienta a l'adultesa amb totes les incògnites i els reptes que se li presenten, no només perquè se'ls imagini sinó perquè hi són.

Aquesta és l'aventura de la vida, i, en aquesta edat, el jove la viu en tota la seva singularitat i intensitat; hi ha els romanents de la infantesa que, després de tot, fan que cadascú sigui el qui és, hi ha el descobriment de les experiències i els conflictes, ben naturals, que les acompanyen, hi ha la recerca d'una identitat i unes relacions personals, noves i no noves, ... És una edat que el seu protagonista alhora sent com de goig i de dolor, i que té els seus problemes, i que poden necessitar ajuda dels altres.

Per això convé tenir-hi (especialment els adults) l'actitud escaient, feta, alhora, de respecte i disponibilitat (mutus, entre adults i joves). I potser també la manera adient de (els demés) veure, i (un mateix) viure, aquesta etapa, és considerant-la un espai i un temps, desconeguts i intricats, en el que hi ha entrat un nen, cal no oblidar que amb els seus propis conflictes, i en sortirà, talment com d'una metamorfosi, un adult, probablement també amb els seus conflictes, però apte per a la vida individual, col·lectiva, formativa, laboral, etc.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]