Parella

El fenomen pel qual dos individus humans esdevenen parella, és un dels més interessants dels que succeeixen a les persones al llarg de la vida. Parteix del fet que, en les relacions interpersonals (homes, dones, normalment joves grans o adults joves, o no i en qualsevol edat), per les raons que siguin, una persona es troba empesa envers una altra (i viceversa), amb una força i una perseverança corresponents a allò que en diem "enamorar-se".

Per a mirar de comprendre-ho, assagem de fer-nos algunes preguntes al respecte, per altra banda òbvies: Com es produeix la tria de la parella (una concreta)? Perquè?, però principalment: Per a què? I les respostes no són tan òbvies ... [hom pot assajar-ho mitjançant el procés d'(auto)interrogació, reflexió, elaboració, coneixement, és a dir, les respostes que cadascú pot trobar (tot això en el propi "món intern" i amb el "material" d'un mateix)].

Aquell fenomen, a través de l'enamorament, tendeix, en termes generals, cap al matrimoni (en un sentit conceptual, i en les seves possibles expressions formals); i casar-se (en el mateix sentit) significaria alguna cosa així com "un compromís mutu en un projecte de vida en comú". Talment sembla, però, que els implicats no sempre saben "conscientment" què està passant, o què espera obtenir cadascú "veritablement" d'això, i, principalment, de l'altre.

Després, en el devenir quotidià i tan llarga com sigui la convivència, les vicissituds vitals individuals i duals posen a prova la relació, amb els pensaments i els sentiments de cadascú, afectant no ja a "tu" i a "jo", ni tampoc a "nosaltres", sinó a un específic, diferents als anteriors, "tu-jo" (alguns idiomes sembla que tenen, a més de les formes gramaticals singular i plural, la forma anomenada dual).

Conèixer i entendre, doncs, sembla que pot i sol ésser útil, en qualsevol moment i circumstàncies de la vida de parella. En primer lloc, per a adonar-se de les necessitats (psíquiques inconscients) que un demana (inconscientment) que li satisfaci l'altre, i les necessitats (ídem) que l'altre demana (ídem) que li satisfaci un; en segon lloc, coneixent i entenent tot això, per a aprendre a construir, i si cal restaurar, la parella, a dialogar i a decidir en parella, etc.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Psicoteràpia

Parlem de malestars, o trastorns, personals o psicològics, i és lògic i natural que en general i cadascú cerquem com superar-ho o solucionar-ho, con sentir-nos millor, com estar millor, personalment, en la vida individual, de parella i familiar, laboral o social, etc. Aleshores podem comptar amb diferents tipus i graus d’atenció a la salut personal, en aquesta dimensió psicològica.

Certament, hi ha diverses orientacions teòriques en relació amb aquest camp, des del que se’n pot dir una “teoria organicista” fins a una “teoria psicologista” del psiquisme humà, amb els seus camps de coneixement, les seves aplicacions terapèutiques, etc.

Des de l’orientació psicoanalítica, hi ha, ni que sigui com a constructe conceptual, però ben entenedor per a tothom per poc que atenguem a nosaltres mateixos, “un món intern” i “una vida psíquica" personals, en part conscient però també en bona part inconscient; i això pot ésser més o menys harmònic, o més o menys conflictiu. La vida, concretament i pròpiament personal, està més “feta” de pensaments, emocions, fantasies, etc. (de dubtes, ansietats, auto-enganys, etc.), que no pas feta, tot i que en sigui per descomptat el suport, de la biofísica-bioquímica sigui de l’estómac, els ronyons ... o el cervell.

Allò (pensaments, sentiments) és, de fet, el "material" immediat i constant de l'experiència humana, com a existència i com a identitat personals, i com a tal sempre i en tot lloc hi és i està a l'abast. Després de tot, és d’aquest material ben propi del primer, i a voltes l'únic, que tothom disposa quan, per un mateix i per a un mateix, cadascú s'observa, es qüestiona, es reconeix, es modifica (a si mateix i en la mesura del possible), tant si és per a conèixer-se millor, com si és per a elaborar "què" o "perquè" passa quelcom (a un mateix), sobretot quan sobrevé alguna maltempsada: disgustos, fracassos, pèrdues, desorientacions, malestars, ... Al cap i a la fi, No sembla que tenir en compte aquest món intern i aquesta vida psíquica sigui gens superflu!

Malgrat tot, sovint no és fàcil, per a l'individu, abordar els propis conflictes o dificultats personals i vitals, o anar més enllà d'un cert punt en observar-se, entendre's, canviar-se. La psicoteràpia, la psicoteràpia psicodinàmica, en sentit més o menys ampli, amb aplicacions i modalitats diverses, ofereix una ajuda per a cercar les causes i els mecanismes del trastorn i la seva elaboració i resolució, envers una manera personal de viure més satisfactòria (per a un i per als altres), més sana.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Obsessió

El comportament general de les persones pot incloure el que a vegades hom en diu "rareses", petites o grans. En aquest sentit, solem referir-nos, per exemple, i més freqüentment, a accions que, de forma invariable o regular, fa una persona, potser en determinades circumstàncies, potser de determinada manera, i que arriben a resultar poc o molt curioses.

Hi ha nombroses variants possibles, i tant es pot tractar d'actes pròpiament dits, com d'accions mitjançant la paraula, o també del pensament, però, si hom s'hi fixa bé, sobretot aquell qui ho fa, el que succeeix és que la persona "necessita" fer-ho, hi té com una imperiositat. Que una persona se senti obligada, per si mateixa, d'aquesta manera se'n pot dir tenir una obsessió, i quan es refereix més específicament a una actuació se'n diu compulsió; col·loquialment ja es diu que aquest o aquell té aquesta o aquella "obsessió".

Segons la qüestió i el grau, hom pot considerar això un fet relativament corrent, i pot constituir una propensió de conjunt en el caràcter d'una persona. Una mostra en pot ésser, per exemple, el cas, banal però que arriba a ésser molest, d'aquella melodia que durant una estona hom no es pot treure del cap, o el cas, públic i que arriba a resultar xocant, d'aquell gest reiterat que fa un esportista abans d'entrar en joc, etc.

Alguns comportaments, però, poden assolir un grau d'intensitat que ja la mateixa persona, o els altres, arriben a considerar més aviat exagerat o estrany. Pot ésser el cas, per exemple, d'una "obsessió per l'ordre" o una "obsessió per la neteja", o, posem per cas, la necessitat d'assegurar-se diverses vegades si l'aixeta del gas és tancada, o haver de fer una cosa forçosament d'una manera i no de cap altra, o dir sempre indefugiblement unes determinades paraules davant d'una situació, etc.

Les persones que tenen obsessions-compulsions, depenent del tipus i grau d'aquestes, en moltes ocasions les poden realitzar amb prou naturalitat. Tanmateix, cal tenir en compte que la finalitat directament implicada en l'acció en qüestió, és la de conjurar quelcom que amenaça d'emergir, la d'evitar un malestar (una crisi d'ansietat) que sobrevindria si no es fes allò, o d'aquella manera.

Altres exemples d' "obsessió" poden ésser: una idea que enutjosament revé al pensament, tant si sembla neutra com alarmant (per exemple, matar un fill, o dir una inconveniència), o abillar-se cada dia seguint llargs i complexos rituals, o tenir escrúpols de consciència rigurosos i inconmovibles, o témer que, per exemple, si hom trepitja les ratlles d'un pas zebra passarà una desgràcia, etc. Una altra manifestació és el capficament constant, o els continus dubtes, a propòsit de moltes coses, i que impedeixen prendre decisions.

Poc o molt, més aviat molt, segons els casos, les persones afectades pateixen per aquest trastorn, i pateixen perquè troben que han de fer a tota costa allò i, alhora, perquè no entenen per què ho han de fer.

Per descomptat que, especialment en els casos més marcats, és ben necessari el suport psicològic professional, que pot incloure la prescripció mèdica de fàrmacs alleujadors, i que pot ajudar la persona a desembullar la gènesi del trastorn.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Formació

Seria una perspectiva limitadora referir-se a la formació en tant que, només, els estudis o ensenyaments reglats, que menen a l'obtenció d'un títol o diploma oficial, i que atenen a camps de coneixement específics, orientats normalment a l'àmbit laboral, com a professions o oficis.

La formació, en tant que afer personal, és quelcom més ampli i profund, i també més variat i més atractiu (que "només" un "pla d'estudis"). Formar-se deu ésser, de forma natural, un dels objectius indestriables de la mateixa vida humana, i aprendre, en el sentit més divers, segurament és, i ha estat des que el món és món, un dels interessos més ferms dels éssers humans. Probablement, ningú no suportaria la idea de "no saber res", de "no aprendre res"; i, encara més, segurament no hi ha ningú que "no sàpiga res", que "no hagi après res".

Es tracta, doncs, d'un àmbit personal virtualment obert, en el temps (a totes les edats), en l'espai (a quasi tots els llocs), en la forma (mitjançant múltiples modalitats) i en el contingut (tothom té quelcom per a aprendre). De tota manera, per descomptat que la formació té, i ha de tenir, especialment per als joves, aquella orientació específica de preparació teòrica i pràctica per al treball.

Aquí, com en tot, el sentit de la realitat és ben convenient; hom ha d'avaluar les seves capacitats, tant com la seva inclinació, en relació a un objectiu formatiu; ja se sap que fent una cosa que agrada, és més fàcil sortir-se'n. Comptat i debatut, hom pot dir que és millor ésser "un bon fuster que un mal enginyer (o a l'inrevés)", per a, en la mesura del possible, reeixir en la professió o ofici. I tot plegat no sols en una perspectiva, també limitadora, individual, sinó en una perspectiva que tingui en compte les implicacions socials.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Amistats

Parlem d' "amistat" i d' "amic", referint-nos, indistintament, a una àmplia gamma de relacions, amb una intensitat, continuïtat, intimitat, etc. molt heterogènies, per no dir indefinides; i ho fem amb alguna consciència de premeditada, o irreprimible, vaguetat. Segurament, però, això és senyal de que tothom vol (!) tenir amics, de fet, molts amics (!).

En termes pràctics, és comprensible que a partir d'un determinat grau de proximitat i constància en la relació amb algú, hom pugui qualificar-ho d'amistat, i d'amic, i llavors hom té: algú "una mica" amic, un altre "més" amic, i encara un altre "molt" amic ("amic de veritat" hom sol dir). En tot cas, però, no hauríem d'oblidar que no hi pot haver amistat si no hi ha un fons, si més no, amb un mínim d'estima mútua ... i respecte i honestedat mútues, i ...

I és que el que també passa, és que ens sembla que la relació d'amistat és "fàcil"; i aleshores podem preguntar: Fàcil, comparat amb què? I la resposta és probablement: Fàcil (més fàcil) comparat amb la relació de família! I malgrat que totes les relacions tenen la seva "complexitat", sí que pot succeir que una sigui "més fàcil" que l'altra, de fet, "menys complexa". Això és perquè, mentre amb els membres de la família pròpia la relació és "forçosa" i està fortament i pregonament impregnada de "sobreentesos" (poc "entesos", ja que normalment tenen una arrel inconscient) que condicionen, si no conflictivitzen, aquella relació, amb els amics la relació és "voluntària", més oberta (encara que, com totes les relacions, no se substrau del tot de les mateixes arrels inconscients).

Les relacions amb les amistats no estan exemptes, tampoc, de conflictes potencials, però esdevenen un cercle (més enllà del de la família) en el que hom comparteix vivències, i en el que hom exerceix el suport mutu.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Jove

Potser no és exagerat suposar que la joventut és l'edat que la majoria de les persones, en un moment o altre de la seva vida i d'una manera més o menys explícita o reflexiva, valoren més: els nens voldrien "ja" ésser joves, i els adults, com més grans més, voldrien "encara" ésser (o tornar a ésser) joves.

La joventut, però, és una etapa essencialment de crisi. La crisi de l'adveniment de la pubertat, en el que és de canvi corporal, la crisi del pas de l'adolescència, en el que té, consusbtancialment, de canvi constant, no sols ja en la dimensió biològica, sinó en la psicològica i la social. I, finalment, la crisi, també, del jove que s'orienta a l'adultesa amb totes les incògnites i els reptes que se li presenten, no només perquè se'ls imagini sinó perquè hi són.

Aquesta és l'aventura de la vida, i, en aquesta edat, el jove la viu en tota la seva singularitat i intensitat; hi ha els romanents de la infantesa que, després de tot, fan que cadascú sigui el qui és, hi ha el descobriment de les experiències i els conflictes, ben naturals, que les acompanyen, hi ha la recerca d'una identitat i unes relacions personals, noves i no noves, ... És una edat que el seu protagonista alhora sent com de goig i de dolor, i que té els seus problemes, i que poden necessitar ajuda dels altres.

Per això convé tenir-hi (especialment els adults) l'actitud escaient, feta, alhora, de respecte i disponibilitat (mutus, entre adults i joves). I potser també la manera adient de (els demés) veure, i (un mateix) viure, aquesta etapa, és considerant-la un espai i un temps, desconeguts i intricats, en el que hi ha entrat un nen, cal no oblidar que amb els seus propis conflictes, i en sortirà, talment com d'una metamorfosi, un adult, probablement també amb els seus conflictes, però apte per a la vida individual, col·lectiva, formativa, laboral, etc.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Pors

La por és un sentiment natural i sembla difícil trobar ningú que mai no n'hagi tingut, en algun grau i en algun moment; de fet, té el sentit i la finalitat fisiològics d'assenyalar quelcom com a perillós per al subjecte. A vegades, però, la por, o simplement basarda, és sentida amb una intensitat, o una freqüència, o unes característiques, que van més enllà del que solem considerar ajustat a situacions de la vida comuna.

En el llenguatge corrent no es estrany, precisament, sentir a parlar de "fòbies", de que aquest o aquell té "fòbia" a això o allò. És prou conegut, també, els nombrosos motius aparents que poden ésser objecte de "fòbia"; per exemple, hi ha qui té por a les alçades, o a pujar en un avió, o als espais oberts o tancats, o als gossos o altres animals grans o petits, o a un determinat aliment o objecte, o a una situació qualsevol, etc.; això inclou, tant si hi ha la sensació de por, en el sentit habitual, com si no, un sentiment de clar i fort neguit, en relació a la cosa o situació de que es tracta.

Sovint, però, la persona no considera que tingui un sentiment pròpiament de por, sinó que pot valorar-ho, i així dir-ho, com que "no li agrada" o "rebutja" tal o tal altra cosa, o dir que "no té importància", "és una particularitat", o un comentari semblant. Tanmateix, es tracta de reaccions que no responen al que seria generalment admès en relació a allò que se suposa que n'és el motiu, són desproporcionades a la cosa o a la situació objectives, no acaben de tenir una explicació convincent, o no s'esvaeixen per cap raonament o demostració que fins i tot la mateixa persona provi de fer-se, o li faci algú altre.

Si la intensitat i freqüència del sentiment displaent no són grans, o segons el que el desencadena, pot passar que la persona no se senti molt afectada i no en faci motiu de consulta professional. Cal tenir en compte, però, que una característica evident de fòbia (tant si un mateix ho considera una anomalia, com si no, o sigui quina sigui l'opinió dels altres) és que, el qui té aquestes pors, evita sistemàticament i imperiosament trobar-se en la situació específicament fòbica; és quan la persona fa tot el possible, i a vegades quasi l'impossible, per a no pujar a un ascensor, per a no passar per un determinat lloc, per a no anar en transport públic, etc., amb el consegüent trasbals que això pot comportar.

I és que, en qualsevol cas, segons els graus o moments de sentir aquesta basarda o tenir aquesta oposició anormals, és també inevitable que la vida de la persona resulti més o menys alterada, per les limitacions que imposa, pels comportaments que requereix, per la preocupació que genera, etc. En el fons, i arribat un moment, totes les persones poden adonar-se que els passa alguna cosa "internament", que hi ha quelcom que els fa patir.

També, a part l'administració de medicacions complementàries, amb la deguda prescripció mèdica, el diagnòstic i el tractament adequats d'aquest trastorn, poden proporcionar un major o menor aclariment de les seves causes i una millora en la vida quotidiana.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Família

Tothom, en néixer, ho fa en el si d'una família. La família pot tenir diferents composicions, però sempre hi ha una família "natural" a la que cadascú, originàriament, pertany; si hom hagués de considerar-la en la seva expressió més elemental, seria la d'un fill i, immediatament, una mare, i, mediatament, un pare.

La família, doncs, és, no ja ni sols, el bressol de l'individu humà en tant que ésser biològic, sinó que és, més enllà d'això, el seu "bressol" en tant que ésser psicològic. En la família, i entre els seus components, es generen unes relacions interpersonals: fill-mare/mare-fill, fill-pare/pare-fill, mare-pare/pare-mare (en aquesta funció), germà-germà(ans)/germà(ans)-germà (si n'hi ha), d'una riquíssima profunditat i complexitat psíquiques; sobre el model i l'evolució d'aquestes relacions es generaran tota la resta de relacions interpersonals a la vida.

Sovint s'ha plantejat si la vida, la vida humana, tenia alguna mena de sentit constitutiu. Hom deixa per a cadascú, Només faltaria!, les seves pròpies concepcions ontològiques, etològiques, etc. (més o menys transcendents, en el sentit que sigui); tanmateix, des del seu ignot origen i fins als nostres dies, a jutjar pels fets, la vida semblaria "ésser des del conflicte" i "ésser per a la resolució (del conflicte)".

No és poca cosa, aleshores, adonar-se que el conflicte, cognitiu, emocional, és inherent a la vida personal (des del naixement i en relació amb les vides personals dels altres, començant per la mare i el pare). És clar que, igualment, la família i les seves relacions, són marc i font per al creixement i maduresa personals, per a uns vincles bio-psico-socials fonamentals i permanents. La família és el primer, i normalment el darrer, suport personal.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Infant

Tothom ha estat (o és) un infant. Comencem la vida com a infants, com a petits nadons al principi, i després es va estenent la nostra vida, a través d'aquest període que anomenem infantesa, i que correspon a un bon nombre d'anys, pel cap baix 12 o 14 (segons l'individu), fins que, amb l'inici de l'adolescència, deixem d'ésser nens per a esdevenir joves.

Resulta sorprenent, però, com, per a la pràctica totalitat dels adults (els que ja ho són), un període com aquest resta tan "ignorat", i no es tracta sols de la "típica" manca de records de tantes i tantes coses que forçosament han d'haver passat durant tants anys d'infantesa, sinó, fins i tot, d'una certa actitud de "bandejament" de la infantesa, com a tal, i en el sentit, també, de pròpia infantesa.

Ara i aquí, sobretot per a un adult, però també una mica per a un jove, potser només es tracta de "recuperar", ni que sols sigui, la noció d'aquell infant que cadascú fou, reconèixer-s'hi. Perquè, sigui com sigui, ho recordem o no, ho bandegem o no, no hi ha el més petit dubte que existeix un "fil conductor" vital, personal, que, provenint del nostre naixement i fins al dia d'avui, fa que siguem "una" persona, cadascú ell mateix.

I això, a base de l'evolució física i psíquica transcorregudes, amb les seves incidències, i del conjunt d'experiències emocionals, cognitives i conductuals, individuals i relacionals, etc., amb les seves vicissituds, inexorablement viscudes. I si cal atendre el nen d'ahir (en l'adult d'avui), Com no caldrà, també, atendre el nen (els nens) d'avui?

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Ansietat

L'ansietat és un estat emocional imprecís que la gran majoria de les persones han sentit més o menys alguna vegada. Des del petit sentiment d'ansietat a la gran crisi d'angoixa (a vegades se'n diu "atac de pànic"), la sensació és de "sentir-se d'alguna manera amenaçat (per una causa desconeguda)"; a vegades és com si hagués de succeir quelcom terrible, i pot referir-se tant a la integritat física, sentint por de "morir-se", com a la psíquica, sentint por de "tornar-se boig".

La sensació, però, és en relació a alguna cosa més aviat interna de la persona. És precisament interessant notar que, tot i que moltes vegades l'ansietat pot limitar-se a un lleuger malestar transitori, la mateixa persona sol tenir la impressió de que alguna cosa "no va a l'hora" en ella mateixa.

Un estat com aquest pot, i sol, anar acompanyat de majors o menors repercussions corporals, com suor, palpitacions, tremolor, mareig, visió borrosa, espasmes diversos musculars o viscerals, ganes imperioses de menjar o beure, o d'orinar o defecar, i moltes altres. Sovint, és en aquestes manifestacions corporals en el que, sobretot al principi, es fixa més la persona, la preocupen i en fa motiu de consulta habitualment mèdica.

No és estrany que també hi concorrin circumstàncies personals, en el present, el passat o en el proper futur, que, d'una forma més o menys sobtada o progressiva, hagin anat, o vagin, neguitejant la persona. O la mateixa persona s'adona que té un sentiment de frustració, de fracàs, de disgust, d'inseguretat, de solitud, com a malestar intern i general.

No és fàcil tolerar l'ansietat, o l'angoixa, afrontar el sentiment d'amenaça desconeguda, i mirar què és el que passa realment, què és el que "no va a l'hora". És freqüent que la persona intenti superar el malestar mitjançant fàrmacs (sovint auto-medicació), que en qualsevol cas han de tenir prescripció mèdica, tenint en compte, a més, que el que fan és alleujar el símptoma i que se'n pot acabar depenent. El diagnòstic i el tractament adequats poden permetre, en major o menor grau, abordar-ne les causes i neutralitzar-ne els efectes.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Individu

L'individu té aquest nom perquè és quelcom ja "indivisible". Existeix, però, una suggerent qüestió sobre la naturalesa de la individualitat i sobre la dialèctica entre individu i comunitat. Fàcilment, i és comprensible, el protagonisme es desplaça vers l'individu, ja que cadascú ho és, i és des d'aquesta perspectiva, i aquest "interès", que examina totes les coses.

Defugint proposicions amb un sentit absolut, hom pot dir que l'individu humà és lliure, i a continuació hom pot dir que l'individu humà és responsable (si hi ha llibertat hi ha responsabilitat); i amb totes les conseqüències. Certament, l'individu disposa d'aquestes condicions, en fa ús, En gaudeix!, les valora, en fa apel·lació, Les defensa! És així.

Però ésser lliure i responsable, i altres eventuals atributs, ho és en relació a quelcom, i en el cas de l'individu humà ho és en relació a la comunitat humana; Hi ha individu si no hi ha comunitat? En darrer terme, és la Humanitat, la comunitat humana, la que essent "divisible", quan ja no ho pot ésser més, dóna lloc a l'individu, l'individu humà. Per tant, l'individu és aquella part de la comunitat que deté tota la naturalesa, amb les seves propietats, d'aquella (com l'àtom respecte a l'element químic).

La dialèctica, però, és que, per una banda, l'ésser humà individual té una vida, personal, pròpia i única, i en aquesta és essencialment lliure i responsable, potser no completament, però orientat a realitzar-ne la plenitud. Al mateix temps, per una altra banda, aquella vida és indestriable de la relació amb els altres individus, en tant que comunitat, i inexorablement implicada en el seu progrés. Així, la salut personal és una qüestió individual (biològica i psicològica), però també té una dimensió social, ara i aquí: Per a l'individu!

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]