Obsessió

El comportament general de les persones pot incloure el que a vegades hom en diu "rareses", petites o grans. En aquest sentit, solem referir-nos, per exemple, i més freqüentment, a accions que, de forma invariable o regular, fa una persona, potser en determinades circumstàncies, potser de determinada manera, i que arriben a resultar poc o molt curioses.

Hi ha nombroses variants possibles, i tant es pot tractar d'actes pròpiament dits, com d'accions mitjançant la paraula, o també del pensament, però, si hom s'hi fixa bé, sobretot aquell qui ho fa, el que succeeix és que la persona "necessita" fer-ho, hi té com una imperiositat. Que una persona se senti obligada, per si mateixa, d'aquesta manera se'n pot dir tenir una obsessió, i quan es refereix més específicament a una actuació se'n diu compulsió; col·loquialment ja es diu que aquest o aquell té aquesta o aquella "obsessió".

Segons la qüestió i el grau, hom pot considerar això un fet relativament corrent, i pot constituir una propensió de conjunt en el caràcter d'una persona. Una mostra en pot ésser, per exemple, el cas, banal però que arriba a ésser molest, d'aquella melodia que durant una estona hom no es pot treure del cap, o el cas, públic i que arriba a resultar xocant, d'aquell gest reiterat que fa un esportista abans d'entrar en joc, etc.

Alguns comportaments, però, poden assolir un grau d'intensitat que ja la mateixa persona, o els altres, arriben a considerar més aviat exagerat o estrany. Pot ésser el cas, per exemple, d'una "obsessió per l'ordre" o una "obsessió per la neteja", o, posem per cas, la necessitat d'assegurar-se diverses vegades si l'aixeta del gas és tancada, o haver de fer una cosa forçosament d'una manera i no de cap altra, o dir sempre indefugiblement unes determinades paraules davant d'una situació, etc.

Les persones que tenen obsessions-compulsions, depenent del tipus i grau d'aquestes, en moltes ocasions les poden realitzar amb prou naturalitat. Tanmateix, cal tenir en compte que la finalitat directament implicada en l'acció en qüestió, és la de conjurar quelcom que amenaça d'emergir, la d'evitar un malestar (una crisi d'ansietat) que sobrevindria si no es fes allò, o d'aquella manera.

Altres exemples d' "obsessió" poden ésser: una idea que enutjosament revé al pensament, tant si sembla neutra com alarmant (per exemple, matar un fill, o dir una inconveniència), o abillar-se cada dia seguint llargs i complexos rituals, o tenir escrúpols de consciència rigurosos i inconmovibles, o témer que, per exemple, si hom trepitja les ratlles d'un pas zebra passarà una desgràcia, etc. Una altra manifestació és el capficament constant, o els continus dubtes, a propòsit de moltes coses, i que impedeixen prendre decisions.

Poc o molt, més aviat molt, segons els casos, les persones afectades pateixen per aquest trastorn, i pateixen perquè troben que han de fer a tota costa allò i, alhora, perquè no entenen per què ho han de fer.

Per descomptat que, especialment en els casos més marcats, és ben necessari el suport psicològic professional, que pot incloure la prescripció mèdica de fàrmacs alleujadors, i que pot ajudar la persona a desembullar la gènesi del trastorn.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Formació

Seria una perspectiva limitadora referir-se a la formació en tant que, només, els estudis o ensenyaments reglats, que menen a l'obtenció d'un títol o diploma oficial, i que atenen a camps de coneixement específics, orientats normalment a l'àmbit laboral, com a professions o oficis.

La formació, en tant que afer personal, és quelcom més ampli i profund, i també més variat i més atractiu (que "només" un "pla d'estudis"). Formar-se deu ésser, de forma natural, un dels objectius indestriables de la mateixa vida humana, i aprendre, en el sentit més divers, segurament és, i ha estat des que el món és món, un dels interessos més ferms dels éssers humans. Probablement, ningú no suportaria la idea de "no saber res", de "no aprendre res"; i, encara més, segurament no hi ha ningú que "no sàpiga res", que "no hagi après res".

Es tracta, doncs, d'un àmbit personal virtualment obert, en el temps (a totes les edats), en l'espai (a quasi tots els llocs), en la forma (mitjançant múltiples modalitats) i en el contingut (tothom té quelcom per a aprendre). De tota manera, per descomptat que la formació té, i ha de tenir, especialment per als joves, aquella orientació específica de preparació teòrica i pràctica per al treball.

Aquí, com en tot, el sentit de la realitat és ben convenient; hom ha d'avaluar les seves capacitats, tant com la seva inclinació, en relació a un objectiu formatiu; ja se sap que fent una cosa que agrada, és més fàcil sortir-se'n. Comptat i debatut, hom pot dir que és millor ésser "un bon fuster que un mal enginyer (o a l'inrevés)", per a, en la mesura del possible, reeixir en la professió o ofici. I tot plegat no sols en una perspectiva, també limitadora, individual, sinó en una perspectiva que tingui en compte les implicacions socials.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]