Infant

Tothom ha estat (o és) un infant. Comencem la vida com a infants, com a petits nadons al principi, i després es va estenent la nostra vida, a través d'aquest període que anomenem infantesa, i que correspon a un bon nombre d'anys, pel cap baix 12 o 14 (segons l'individu), fins que, amb l'inici de l'adolescència, deixem d'ésser nens per a esdevenir joves.

Resulta sorprenent, però, com, per a la pràctica totalitat dels adults (els que ja ho són), un període com aquest resta tan "ignorat", i no es tracta sols de la "típica" manca de records de tantes i tantes coses que forçosament han d'haver passat durant tants anys d'infantesa, sinó, fins i tot, d'una certa actitud de "bandejament" de la infantesa, com a tal, i en el sentit, també, de pròpia infantesa.

Ara i aquí, sobretot per a un adult, però també una mica per a un jove, potser només es tracta de "recuperar", ni que sols sigui, la noció d'aquell infant que cadascú fou, reconèixer-s'hi. Perquè, sigui com sigui, ho recordem o no, ho bandegem o no, no hi ha el més petit dubte que existeix un "fil conductor" vital, personal, que, provenint del nostre naixement i fins al dia d'avui, fa que siguem "una" persona, cadascú ell mateix.

I això, a base de l'evolució física i psíquica transcorregudes, amb les seves incidències, i del conjunt d'experiències emocionals, cognitives i conductuals, individuals i relacionals, etc., amb les seves vicissituds, inexorablement viscudes. I si cal atendre el nen d'ahir (en l'adult d'avui), Com no caldrà, també, atendre el nen (els nens) d'avui?

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Ansietat

L'ansietat és un estat emocional imprecís que la gran majoria de les persones han sentit més o menys alguna vegada. Des del petit sentiment d'ansietat a la gran crisi d'angoixa (a vegades se'n diu "atac de pànic"), la sensació és de "sentir-se d'alguna manera amenaçat (per una causa desconeguda)"; a vegades és com si hagués de succeir quelcom terrible, i pot referir-se tant a la integritat física, sentint por de "morir-se", com a la psíquica, sentint por de "tornar-se boig".

La sensació, però, és en relació a alguna cosa més aviat interna de la persona. És precisament interessant notar que, tot i que moltes vegades l'ansietat pot limitar-se a un lleuger malestar transitori, la mateixa persona sol tenir la impressió de que alguna cosa "no va a l'hora" en ella mateixa.

Un estat com aquest pot, i sol, anar acompanyat de majors o menors repercussions corporals, com suor, palpitacions, tremolor, mareig, visió borrosa, espasmes diversos musculars o viscerals, ganes imperioses de menjar o beure, o d'orinar o defecar, i moltes altres. Sovint, és en aquestes manifestacions corporals en el que, sobretot al principi, es fixa més la persona, la preocupen i en fa motiu de consulta habitualment mèdica.

No és estrany que també hi concorrin circumstàncies personals, en el present, el passat o en el proper futur, que, d'una forma més o menys sobtada o progressiva, hagin anat, o vagin, neguitejant la persona. O la mateixa persona s'adona que té un sentiment de frustració, de fracàs, de disgust, d'inseguretat, de solitud, com a malestar intern i general.

No és fàcil tolerar l'ansietat, o l'angoixa, afrontar el sentiment d'amenaça desconeguda, i mirar què és el que passa realment, què és el que "no va a l'hora". És freqüent que la persona intenti superar el malestar mitjançant fàrmacs (sovint auto-medicació), que en qualsevol cas han de tenir prescripció mèdica, tenint en compte, a més, que el que fan és alleujar el símptoma i que se'n pot acabar depenent. El diagnòstic i el tractament adequats poden permetre, en major o menor grau, abordar-ne les causes i neutralitzar-ne els efectes.

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]

Individu

L'individu té aquest nom perquè és quelcom ja "indivisible". Existeix, però, una suggerent qüestió sobre la naturalesa de la individualitat i sobre la dialèctica entre individu i comunitat. Fàcilment, i és comprensible, el protagonisme es desplaça vers l'individu, ja que cadascú ho és, i és des d'aquesta perspectiva, i aquest "interès", que examina totes les coses.

Defugint proposicions amb un sentit absolut, hom pot dir que l'individu humà és lliure, i a continuació hom pot dir que l'individu humà és responsable (si hi ha llibertat hi ha responsabilitat); i amb totes les conseqüències. Certament, l'individu disposa d'aquestes condicions, en fa ús, En gaudeix!, les valora, en fa apel·lació, Les defensa! És així.

Però ésser lliure i responsable, i altres eventuals atributs, ho és en relació a quelcom, i en el cas de l'individu humà ho és en relació a la comunitat humana; Hi ha individu si no hi ha comunitat? En darrer terme, és la Humanitat, la comunitat humana, la que essent "divisible", quan ja no ho pot ésser més, dóna lloc a l'individu, l'individu humà. Per tant, l'individu és aquella part de la comunitat que deté tota la naturalesa, amb les seves propietats, d'aquella (com l'àtom respecte a l'element químic).

La dialèctica, però, és que, per una banda, l'ésser humà individual té una vida, personal, pròpia i única, i en aquesta és essencialment lliure i responsable, potser no completament, però orientat a realitzar-ne la plenitud. Al mateix temps, per una altra banda, aquella vida és indestriable de la relació amb els altres individus, en tant que comunitat, i inexorablement implicada en el seu progrés. Així, la salut personal és una qüestió individual (biològica i psicològica), però també té una dimensió social, ara i aquí: Per a l'individu!

[veure (columna de la dreta): "Presentació" i "Notes Generals"]